El navegant
Com una secor amarga que neix d'endins i s'escampa sense remei per tot el meu ésser
Neix... al morir l'il·lusori sentiment d'una tamisada e infructuosa frescor que m'empeny a arreconar... tan sols per uns moments el verí i el mal regust d'una tristor amarga i contundent. Però l'abraçada a la vida no m'aparta del record de la meva realitat. La nostra realitat. Busco llum en mig de les tenebres. M'il·lustro en la saviesa de vells pensadors. Però no puc obrir les portes de la comprensió. Navego perdut en mig d'un laberint de records. Lluitant per un una mica de vent en un vaixell a la deriva. I amb la força de l'únic timó al que estic aferrat. Un timó fràgil que haig de governar.
He fet més milles de les que esperava. He viscut més dolor del que em pensava. Però també he tingut més ajud del que imaginava. Encara que, la força que realment em fa avançar, són les tres veles que m'ajuden a navegar. La vela major i les dos petites, que junt a la força de l'amor, i la llum del seu record em donen un nord. Un estel... un demà.
T'estimo Roger
16/06/2009
